Diseña un sitio como este con WordPress.com
Comenzar

A l’altra banda

Des que se m’han anat morint els avis que m’han vingut a visitar. No, no soc pitonissa, ni bruixa, ni tinc poders sobrenaturals. El primer de tots ells va ser l’avi que es va morir sense avisar. Jo tenia disset anys, un nòvio que tornava a conquistar-me i una pila d’il·lusions per endavant.

Primer vam fer la missa de l’enterrament de l’avi. Aquell dia havia escrit el que vaig publicar per primer cop a la vida: llegir dins d’una església plena. La primera i única edició se la va quedar la iaia, estava escrita a mà en un full de llibreta, i ara deu reposar tancada dins d’una carpeta en algun armari o algun calaix del seu pis.

Al cap d’uns dies de la mort de l’avi, vaig anar a dormir i quan vaig tancar els ulls, l’avi va venir. Ell havia arribat al llindar de la porta de casa amb tratge negre i jo el convidava a passar. Tots sèiem a la cuina. L’avi va deixar la maleta sobre la taula i es va asseure a la meva cadira, l’única que quedava buida, la del cap de taula, arran del foc a terra. Però tots feien com si res: parlaven, menjaven, com si l’arribada de l’avi fos allò més natural. Tots menys jo, que només em mirava l’avi perquè sospitava que alguna cosa grinyolava dins l’escena. La maleta de mà era de cuir negre i ella sola tenia prou rigidesa per aguantar-se dreta sobre la taula. L’avi la va deixar allà com si fos el tovalló, el got, la forquilla o la panera amb el pa. Per això ningú deia res de la maleta de l’avi, perquè ningú la veia. Mentrestant, de la maleta m’arribava un piiiip-piiiip quasi imperceptible perquè les veus es barrejaven i feien fortes ondulacions al voltant de la taula, però aquell so agut s’hi escolava i m’arribava deixant-me descol·locada. Què hi havia allà dins? Piiiip-piiiip-piiip. Era un so fi, però constant, com el de la màquina on l’avi anava connectat l’últim dia de la seva vida, la que li mesurava el batec del cor. Aquest pensament de seguida em va fer saltar de la cadira: l’avi era allà amb nosaltres, però a la realitat no era allà amb nosaltres! Em vaig dirigir a ell: “Avi, què hi fas aquí? I aquesta maleta?”. “M’he vingut a acomiadar”, em va dir mentre l’obria i m’ensenyava les constants del seu cor. No li quedava gaire temps. Em vaig a afanyar: “D’acord, però deixa’m fer-te dos petons ràpids”. L’avi em va somriure, jo em vaig estirar per agafar la seva alçada, els hi vaig fer, i se’n va anar.

No sé què més va passar, si van venir altres somnis i si vaig trigar gaire més en despertar-me. L’únic que sabia era que l’avi m’havia vingut a veure per dir-me adéu. Feia poc que l’avi s’havia mort i jo havia escrit, i per primer cop m’havia posat dreta, amb el meu full de llibreta sobre el faristol on m’hi agafava fort amb una mà a cada banda; per primer cop havia deixat anar la meva veu clara, neta, projectada cap al taüt de l’avi que dormia al meu davant.

Des d’aquell dia no he anat mai al cementiri per voluntat pròpia, només hi vaig alguna vegada per acompanyar la iaia, ella i la seva fixació de netejar la làpida de l’avi i canviar-li les flors. Quan passa el drap per sobre el seu nom daurat, li parla, tots l’hem sentida, li diu que l’esperi una mica més, que encara no hi vol anar, que ella té feina en aquesta banda. I sempre que la iaia parla amb l’altre món se m’inunden els ulls i arrenco un somriure.

Avui l’hi demanaré que sisplau, sisplau iaia em busquis allò que vaig escriure per primera vegada i em vaig veure en cor de llegir amb veu alta. El què nena? L’escrit que li vaig fer a l’avi quan es va morir perquè només el tens tu, iaia. Ai, senyor i esclar que el dec tenir. Saps què iaia? Avui he recordat que l’avi al cap de poc de morir-se em va venir a veure en un somni, portava una maleta i em venia a dir adéu. De veritat? Sí. Era la primera vegada que jo escrivia i no ho guardava en un calaix; allà a missa vaig deixar el full damunt del faristol, agafant-m’hi fort amb una mà a cada banda, i vaig estendre la mirada per tota l’església. Era plena. De seguida vaig clavar els ulls a la caixa on dormia l’avi i vaig trigar una estona a treure’ls, com si esperés la seva senyal per engegar, com si pogués sentir la seva veu des de l’altra banda com em deia: “Va, nena, comença que jo t’escolto” i per primer cop a la vida vaig escampar la meva veu, allò que havia escrit de dins, de molt endins que ho tenia. I ho penso continuar fent, iaia.

La iaia no em dirà res, les llàgrimes li faran de paraules darrere les ulleres. Les deixarà caure, una rere l’altra, com una font que no es pot esgotar ni de satisfacció, ni de nostàlgia.

Te’n recordes? Tenia disset anys i era la primera mort que vivia de prop. Vaig llegir sense que em tremolés gens la veu. No ho havia vist fins ara: la veu no em va tremolar gens aquell dia, com tampoc em tremola ara.

El busquem, iaia? Busquem el meu primer escrit?

Anuncio publicitario

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: