Diseña un sitio como este con WordPress.com
Comenzar

Diumenge

Tinc el pc sobre la taula de roure, el cafè a l’esquerra i els ulls postrats a la pantalla en blanc. Per què el cos se m’hi aboca? Per què les mans se me n’hi van? Ningú es creuria que no trio el que escric i que, això, com quasi tot el que pico, el meu cap no ho vol escriure. Aquest sentiment me n’encadena un altre de semblant: tampoc soc del tot jo la que tria el que viu.

Però vaig omplint la pàgina per no anar contra mi mateixa. Escric: “Tots tenim coses a dir en aquesta vida”. Recordo que tu me les vas dir totes seguides sense parlar. Els teus ulls em miraven com dos interrogants negres que em travessaven boca-llengua-paladar. Jo no tenia les respostes. Parlaves, però el que deies no tenia res a veure amb les preguntes que disparaves amb les ninetes. La saliva se’m aglutinava a la gola deixant-me muda: jo havia sigut aquesta persona que ara seia al meu costat mirant el mar. Persona-perduda. Persona-ferida. Persona-sense xarxa. Persona-no salvada per ningú.

Tots tenim coses a dir en aquesta vida, sobretot aquelles que ens costen de parlar. Aquell dia se’m va plantar davant meu un mirall de mida humana. El mirall era clar, net com l’aigua que ens anava i venia al nostre davant .

“Mirar i veure-hi”, em vaig repetint ara. Vaig deixar un llibre damunt la taula, es va obrir una conversa, el teu gos jeia als teus peus. “Mirar i veure-hi”, només em demana l’estómac. Vaig deixar anar una proposta sense fer servir paraules, tenies una ferida oberta, el teu cor jeia als teus peus. Però jo no estava preparada per tu, no podria ser mai la calca d’una persona que havia desaparegut de la teva vida. No volia ser mai la calca de ningú. I així em vas dir adéu, sense mirar, sense voler-te veure en el mirall que et vaig treure.

Giro el cap i miro l’hora: és passada la una. El diumenge se’m desplega en un rellotge buit de temps que ompliré de mi. Ara pico el teclat, de rampell, una cosa que no volia escriure, però no he pogut no fer-ho perquè ulls-mans-i-estómac m’hi han empès irremeiablement. I no puc anar contra mi mateixa.

Anuncio publicitario

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: