Vacunes per la pandèmia.

Fa cosa de cinc anys que li vaig regalar una llibreta. Era d’aquestes tan boniques que fins i tot sap greu escriure-hi. Estava feta a mà, cosida com un llibre, els fulls eren gruixuts, reciclats, i anaven estampats amb fulles seques. Quan vaig subjectar les cobertes de paper rugós, vaig pensar què hi escriuria si fos meva: contes, cartes, poemes, la llibreta dels viatges? Però qualsevol cosa em semblava poca. Hi ha llibretes que quan les veig penso que si hi escric les faré malbé, i la llibreta artesana de cobertes rugoses era d’aquestes. Així que vaig demanar que me l’emboliquessin i li vaig regalar a la iaia amb la idea que hi escrivís el seu dia a dia. Per alguna raó, aquell any se’m va encendre el motor que m’impulsava a creure que hi havia una manera de fer que la iaia visqués per sempre.

Primer no n’hi va fer cas. “Jo he d’escriure les meves coses?”, em va deixar anar com si les seves coses fossin poques, pobres, banals de cara a mi o comparades amb la resta del món. Com si explicar les seves coses fos una gran pèrdua de temps. I jo de seguida vaig deduir que el seu cap devia ser una màquina de fer preguntes: què hi he de dir aquí? Com ho he de dir? Qui ho llegirà això? Per a qui ho he de fer?

Fa cinc anys que li vaig regalar una llibreta a la iaia i la llibreta segueix intacta, embolicada dins l’armari. Ella i jo devem estar lligades per un interrogant que no ens permet estrenar llibretes boniques. Quines coses nostres podem dir en una llibreta encantadora?

Però al cap d’un temps la iaia em va dir que escrivia. Un dia que jo ja havia donat per perdut que la iaia entrés en la rutina d’explicar-se fragments de vida, ella em va deixar anar que s’hi havia posat. Em deia que havia omplert algunes pàgines, que li agradava sentir i recordar el que feia. Aquí vaig adonar-me que havia fet diana amb el regal. Em va continuar explicant que hi havia dies que no, però n’hi havia d’altres que escrivia molt perquè no es volia deixar cap detall. I va acabar dient-me que esperava que no em sabés greu, però que s’havia comprat una llibreta amb espiral, quadriculada i mida quartilla, perquè li anava millor per escriure i era més amanosa. La llibreta era com les que es fan servir per estudiar, per anotar receptes de cuina, per escriure coses que després s’estripen o es ratllen, una d’aquestes llibretes tot terreny on fer anar al boli a 100 km/h no sap gens de greu.

Ja fa un mes que, a causa de la pandèmia, la iaia està tancada a casa seva i jo penso molt en les llibretes, en totes les que ella ha gastat durant cinc anys i en les que jo necessito aquests dies per abocar-hi les coses que em rebreguen. La iaia viu en un pis petit d’un poble petit que té una rambla immensa. Passa estones davant la finestra, que dona en un dels carrers més transitats, i va contemplant com la vida avança als seus peus mentre ella està asseguda fent bufandes de mitja. Cada dia, a primera hora, veu com per la vorera desfilen persones que porten mascareta i guants, i que van formant una cua força discontinua mentre esperen el seu torn per entrar al supermercat.

Què deu escriure la iaia?

Durant tots aquests dies, l’única manera que tenim la iaia i jo per estar a prop és sentir-nos les veus, perquè ara és el papa qui li fa la compra. Així que cada tarda ens truquem i jo, quan despenjo el mòbil, sento la seva veu rasposa durant els primers minuts, una veu enllaunada que frisa per parlar perquè porta tot el dia fent silenci. Jo sé que la iaia s’avorreix i s’emprenya, i està sola, i no pot veure el futbol, ni llegir perquè no té llibres nous, revistes o diaris. Però ella tot això no ho diu gaire. La iaia tampoc té ordinador, ni mòbil amb internet, així que la seva vida es redueix a fer-se el menjar, rentar-se, escoltar les notícies, fer mitja, mirar per la finestra, escriure, netejar sobre net i tenir la ràdio encesa tot el sant dia. Tot i així, no sé quants cops ha mirat de repetir-me que ella no es vol morir del virus i que vol sortir-se d’aquesta.

Quan en aquests dies estranys la iaia em parla de la mort, jo no puc evitar pensar en la meva: veig els amics massa lluny, em qüestiono la vida, la meva escriptura, m’he acomiadat d’una novel·la que tenia dissenyada, les feines em tremolen, els estudis em van coixos. En aquest temps de pandèmia sento que la mort em batega a cada pota de la meva vida, així que ara més que mai veig que la meva mort també existeix.

Les primeres setmanes era jo qui anava a comprar per ella. Quan arribava al pis, la iaia em rebia amb uns ulls que li brillaven d’il·lusió i, mentre desava els brics de llet, em deia: “sort que tinc persones que m’estimen i que tu vas a comprar per mi, nena”. I després m’explicava que se sentia impotent i inútil perquè ella voldria i podria fer coses. Ella volia i podia fer coses per mi, per la mama, pels de casa, em deia que tant de bo ens pogués ajudar des de la presó de casa seva.

Fa un mes que el virus corre pel carrer, s’infiltra a les botigues, s’apodera de les persones i acaba als hospitals. El virus és cru perquè en moltes ocasions s’emporta els cossos al cementiri, però a les cases encara hi circula l’esperança i la vida. I jo, a la meva llibreta tot terreny, hi acabo escrivint que aquests dies la iaia entra a la seva llibreta per aferrar-se a la vida i sintonitza canals de ràdio per buscar companyia. No deixo de pensar en aquesta pandèmia, en els dies estranys, en estar vivint una mena de pel·lícula. I mentre el món és confús i la majoria de futurs plens de preguntes, jo necessito buscar les llibretes i submergir-m’hi per dir-hi totes les coses que em van tan amunt i avall que semblen part d’un somni. “Cadascú deu matar el virus com pot”, penso. Hi ha persones que fan concerts pels balcons, d’altres posen diners perquè s’investigui i, generalment, tots intentem sortir un cop per setmana per agafar les provisions imprescindibles. La meva manera d’acabar amb la plaga també és a cops de boli, però la vacuna de la iaia va més enllà, i passa per sobre dels que estem fins dalt de tot d’estímuls i encara ens avorrim. El seu antídot és llarg, dur i punxa: cada dia en sol·litud la iaia s’encarrega d’anar exterminant el virus amb un parell d’agulles de fer mitja des de darrere la finestra.

2 comentarios sobre “Vacunes per la pandèmia.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

Crea tu página web en WordPress.com
Empieza ahora
A %d blogueros les gusta esto: