És divuit de setembre.

Avui en faig trenta-dos i mai m’havia sentit tan viva com ara, si és que viure també vol dir ser a prop d’una mateixa. Tan viva com ara que he deixat anar més manies, que revoluciono tot el meu interior, que foto hòsties a les hòsties i recupero tot el temps que he perdut. (Potser fer anys és inversament proporcional a l’opinió pública).

La Mònica d’ara no té res a veure amb totes les Mòniques passades. Bé, tant com res no: segueix sent la noia que parla més que calla, i allò que calla encara ho escriu. La que es despulla amb la vergonya. I ara que ho poso al paper és quan veig que soc fan d’aquesta Mònica que es despulla amb la vergonya, (i encara soc més fan d’escriure que soc fan d’una Mònica, jo que sempre he sigut de ser molt fan de moltes coses menys de les meves).

Les meves coses han estat plorar mentre ella em mirava. Que ell m’agradés i jo no li digués. Travessar Espanya sencera per veure’l. Però i què. Sentir-me fràgil, i què. I què si el meu món es va tornar negre de cop. I què si vaig dormir tant que no vaig viure. I què si no volia viure quan no vaig viure. És que potser ser a l’altra banda m’hauria fet ser una Mònica millor? I què si de petita mossegava galtes i de gran estimava sense mesura. I què si necessito despullar-me, i què si em fa vergonya. I què si penso què deus estar pensant de mi. Si he volgut agradar-te. I què si he volgut agradar-vos a tots. Si ric massa. O si pregunto molt perquè no em trobo respostes. I què si necessito explotar energia. Si duc escrites novel·les que mai s’han publicat. Si no tinc estudiades carreres que he començat. I què si em sento sola però no vull estar amb ningú. I què si vaig fugir de tu. I què si et trobo a faltar però no t’ho dic. I què si tots els “tu” d’aquí no sou el mateix “tu”. I què si vull però no t’escric. I què si no us vaig enviar a la merda, a la merda, a la merda! a temps. I què si he viscut a un ritme que no és el ritme. Si t’obro els braços com si un dia no m’haguessis tancat la porta als morros. I què si no he sabut fer-ho d’una altra manera.

Ara soc una Mònica de trenta-dos. Amb els anys se m’han transformat moltes coses –hi ha hagut més de dues-centes Mòniques– però escriure (i riure) és la cosa que m’uneix a totes les Mòniques, la que no ha canviat gens. La cosa que cada cop he fet amb més necessitat, malgrat la vergonya. La que em fa sentir viva. La que faré, faré, faré, fins que m’acabi. O fins que el món s’acabi. Mentre es vagin complint els divuit de setembre, com el d’avui.

L’escriptura interior.

Soc una màquina de pensar. Per sort hi ha estones que observo el dia i la màquina es para, que és quan em torno espectadora i se m’activa l’escriptura interior.

Escric per dins que a la pantalla de la vida hi veig com cau la tarda. Entre la tarda i jo hi ha una finestra que dona al carrer. Ara si giro el cap puc veure com el carrer es torna ocre i va tenyit de núvols grisos plens de pluja que no ha caigut. De moment paro atenció a tot el que hi ha al meu voltant: el motor d’un cotxe que passa de llarg, unes veus que continuen caminant, una pregunta que s’estira des d’un punt a l’altra del carrer, una nena que surt al balcó i em mira perquè jo acabo d’encendre el llum de l’habitació i tinc la finestra oberta.

Em miro la nena durant una estona. La nena curiosa, atenta, subtil, em recorda a mi quan jo era una nena curiosa, atenta i subtil.

De seguida em poso la música a tot drap per si la màquina gosa a engegar-se amb pensaments que es rebobinen, s’emboliquen i acaben projectant-me cap a un futur que ningú coneix.

Sempre que em poso la música a tot drap em sento viva.

Divendres també vaig escriure per dins. Vaig començar a raig. Quan el vaig veure no vaig poder no escriure que aquest senyor que em diu Mònica cada dia, des de fa quatre mesos, i un dia després de molts es va envalentir a preguntar-me “com et dius maca”, i jo no li he vist mai els ulls perquè porta ulleres de sol, em fa sentir, no sé com, que encara tinc el meu avi. Quan el senyor s’havia acomiadat i creuava la porta, jo necessitava continuar escrivint que aquell senyor que cada dia em diu bon dia, i em desitja que em vagi bé el dia, i “fins demà maca”, que no gosa, que no molesta, que entra i surt molt ràpid, però sempre torna i sempre hi és, em sembla tan familiar que no puc evitar de fer-li una festa cada cop que el veig. Però això últim no ho vaig escriure.

N’escric moltes de coses per dins (sobretot les que no et dic) i sempre que ho faig em sento viva. Molt viva.

La llista.

No sé si sou de fer-vos llistes on hi apunteu les coses a fer durant el dia. Jo sí.

La majoria de vegades no, però quan m’adono que estic fent una llista, o estic complint-la, se m’encén la llumeta que em fa veure que m’he acabat convertit en una mena d’esclava la qual segueix les seves pròpies ordres.

I quan m’arriba el moment de lucidesa on em veig una esclava integral, em venen tots els mals del món, i llavors faig coses com aquesta d’ara (escriure un post que no era a la llista de coses a fer) perquè la meva esclava se senti lliure.

Jo abans no era de llistes, anava fent i vivia més o menys tranquil·la. Bàsicament reia més i no pensava tant. Però si ara no faig la llista sembla que no visqui. Doncs això, que ara m’ho apunto tot, quasi bé escric l’hora que me n’he d’anar a dormir per no deixar-m’ho. El resum seria que fer llistes em fa viure en pilot automàtic i així no em topo amb mi mateixa. Però hi ha un punt entre els dies que la mi mateixa surt per recordar-se que el que està fent amb les llistes és tornar-se robot, i llavors la llista se’m torna fum.

Les llistes no tenen secret perquè són com menjar, conduir i dormir. Normalment agafo la llibreta i hi escric.

Coses a fer:

– Demanar hora dentista.

– Comprar vestit.

– Enviar conte.

-(Modificar conte).

-Acompanyar iaia revisió audiòfons.

-Trucar Ramon.

-Assaig.

-Preparar-me classes.

-Demanar hora oftalmòleg.

-Banc.

Quan he acabat d’escriure una llista, vaig acatant cosa per cosa. Cosa que acato, cosa que guixo. Però després hi ha altres coses que no les escric sinó que són dins meu en una mena de llista desordenada i que la meva esclava, com que no estan escrites, passa per alt.

-Escriure un post i no seguir la llista que escric.

-Tancar-me una setmana a l’aire fresc de Farrera.

-Parlar menys.

-Escriure més.

-Mirar-ho tot més.

-Dir-li que ja no. QUE JA NO.

-Enviar-te a la merda (literalment a la merda) i no tapar-me les orelles després.

Li hauria de dir a l’esclava que plegués, i començar jo sola per aquí.

Pensar que la iaia es morirà, em fa viure.

A casa som normals i no, segurament com qualsevol família, perquè tots tenim coses que ens encanta passejar pel carrer i d’altres que preferim guardar-nos sota la catifa.

La anormalitat que sento de casa és que som pocs, tan pocs com: el papa, la mama, ma germà i la iaia. A casa som normals perquè anem fent, parlem entre nosaltres (això sí), i encara riem plegats. Però l’altra anormalitat de casa és que la iaia es mor cada dia.

Deu fer cosa de dos anys que la iaia es mor cada dia. No és que la dona estigui malalta, no. Si a ella no li passa res. La tia és a punt de fer-ne vuitanta-vuit i no necessita cap pastilla, només se’n pren una per dormir perquè no té son de tant com vol viure. Però la iaia un dia va començar amb una cançó i ara cada dos per tres l’engega, “us convido a tots a dinar perquè ja no ho podré fer més, perquè d’aquí poc ja no hi seré”. Sense anar més lluny, dissabte passat va portar mistela per berenar com a “extra” perquè deia que aquest seria l’últim que faríem amb ella a Prades.

Els primers mesos vaig començar per enfadar-m’hi, la feia callar, li deia que no ho digués més, que això no sabem quan passarà, que deixés de fer l’odiós compte enrere perquè semblava una malalta terminal. Que clar que li arribaria l’hora, però com tots, que qui era ella per saber quina seria la seva. Però no servia de res, la iaia seguia dient-me, “ai, nena, la iaia s’acaba”.

Quan va passar més temps, vaig optar per fer-li broma de la seva mort, volia que es molestés i així parés la maleïda cançó de les últimes vegades. “Iaia, ara que fa calor, vols que anem al cine, perquè potser per Nadal ja no podrem veure més pelis juntes”. Doncs la tia em deia que sí, que i tant, que ho havíem d’aprofitar perquè per Nadal quedava massa, que la calor encara, però el fred ja no sabia si l’aguantaria.

Finalment vaig desistir i vaig deixar que amb la seva mort fes el que volgués. Vaig començar a pensar que potser era la mort la que la feia viure. Com si imaginant-se una data final fes que les coses li canviessin per dins perquè quan sortíem i li deia que per ella era massa tard, que hauria de descansar i anar a dormir, em sortia amb “ai, nena, ja dormiré quan em mori!”.

Han passat dos anys, i esclar que la iaia es morirà, i –deixant de banda que moltes vegades penso que jo em moriré al seu darrere de la por que li tinc a la seva mort– la dona té raó i fa un temps que vaig decidir que la deixaria fer. Vull que la iaia es planegi d’anar a Montserrat al setembre per acomiadar-se de les muntanyes, que ens digui que encara s’esperarà una mica per anar al camp nou amb el meu germà perquè ara és impossible. Vull que la setmana que ve, quan torni a fer vedella, ens continuï dient que aquest cop s’apuntarà la recepta per deixar-nos-la a tots nosaltres.

La iaia fa dos anys que es mor cada dia. Que si aquesta Festa Major l’hem de fer més gran perquè la que ve no sabem si hi serem, que els papers de l’enterrament són aquí i el vestit jaqueta que vull que em poseu és al fons de l’armari. Que hem d’estalviar entre tots i fer un bon viatge aquest estiu perquè jo ja no podré venir més de vacances. Que d’aquí un temps, quan tu escriguis més, nena, jo ja no ho podré veure, i em fa molta ràbia perquè jo sé que escriuràs més.

I amb aquest pensament de la mort tan present en el meu dia a dia, la iaia em fa viure.

Ja no m’hi enfado, ni en faig broma sinó que escolto la iaia com parla de quan ja no hi serà. Qui soc jo per fer-li callar la mort? Com si jo l’hi pogués aturar de sobre.

El cas és que ara que fa un temps que ja no hi vaig en contra. He començat per fer les coses d’una altra manera, veure-les amb profunditat, embrutar-les menys i viure més allò que tinc als nassos. M’he adonat que la mort de la meva iaia viva està fent que jo visqui d’una altra manera. La mort de la meva iaia viva està fent que la meva vida sigui absorbent, eficient i més pràctica que abans; sobretot més pràctica. La iaia ha aconseguit dilatar-me el present, estirar-me’l i eixamplar-me’l, perquè jo faci les coses com si fossin les meves últimes vegades.

Pantalons mostassa.

Ahir em vaig posar uns pantalons curts mostassa, i em vaig trobar amb tots els mostasses del món.

No sé què ho fa. Si l’univers et va plantant coses al davant perquè te n’adonis que tu també les tens o les coses ja hi són de sempre i tu només les veus perquè hi penses.

Ahir va ser el mostassa. De vegades em passa que m’agafa per un color. M’és igual si està de moda o no que quan m’agafa per un color me n’inundo tant com puc. Doncs això, que ahir quan em vaig llevar no em va costar gens de decidir-me: era divendres i tocava el mostassa.

A quarts de nou vaig enfilar cap a la llibreria i quan hi vaig arribar la Giulia no va trigar de treure el seu moneder mostassa. Era el primer dia que veia el moneder de la Giulia jo que veig la Giulia cada dia? Però aquí només vaig pensar, <<ai, que xulo>>.

Quan va ser l’hora d’esmorzar, de la taula estant, vaig deixar anar la mirada cap a la finestra per perdre’m una estona pel carrer. No feia ni un minut que hi badava, que em van passar per davant unes sabates de xarol —de taló ample i punxegudes— mostassa, però és que per postres la dona portava una samarreta del mateix color. Aquí vaig pensar en els meus pantalons, en el moneder de la Giulia, i vaig somriure. Em vaig acabar el cafè i, quan estava a punt d’aixecar-me, vaig adonar-me que al meu costat hi havia una noia asseguda que portava un mono mostassa de dalt a baix.

Vaig fer una ullada general per si hi havia algú a la cafeteria que també s’havia posat d’acord amb el nostre color. I no. Per sort encara no havia embogit, així que vaig arribar a la conclusió que havien sigut tres casualitats massa seguides.

Vaig tornar a la llibreria i vaig començar per veure una mà traient un moneder mostassa, després dues samarretes mostassa, un collaret mostassa i unes arracades mostassa en menys de dues hores. Jo anava rient per dins, però al mateix temps estava flipada.

Dilluns li preguntaré a la Giulia si ella veu totes les embarassades del món. També li preguntaré a la Laia si li passa que es troba amb totes les núvies del món. A l’Òscar li puc preguntar si ell veu tots els pares del món. I a la Sònia, si és veritat que ara coincideix amb tots els enamorats del món.

Dilluns provaré de jugar. No em posaré els pantalons mostassa, a veure quant de mostassa em trobo aquest dia pel món.

Vacunes per la pandèmia.

Fa cosa de cinc anys que li vaig regalar una llibreta. Era d’aquestes tan boniques que fins i tot sap greu escriure-hi. Estava feta a mà, cosida com un llibre, els fulls eren gruixuts, reciclats, i anaven estampats amb fulles seques. Quan vaig subjectar les cobertes de paper rugós, vaig pensar què hi escriuria si fos meva: contes, cartes, poemes, la llibreta dels viatges? Però qualsevol cosa em semblava poca. Hi ha llibretes que quan les veig penso que si hi escric les faré malbé, i la llibreta artesana de cobertes rugoses era d’aquestes. Així que vaig demanar que me l’emboliquessin i li vaig regalar a la iaia amb la idea que hi escrivís el seu dia a dia. Per alguna raó, aquell any se’m va encendre el motor que m’impulsava a creure que hi havia una manera de fer que la iaia visqués per sempre.

Primer no n’hi va fer cas. “Jo he d’escriure les meves coses?”, em va deixar anar com si les seves coses fossin poques, pobres, banals de cara a mi o comparades amb la resta del món. Com si explicar les seves coses fos una gran pèrdua de temps. I jo de seguida vaig deduir que el seu cap devia ser una màquina de fer preguntes: què hi he de dir aquí? Com ho he de dir? Qui ho llegirà això? Per a qui ho he de fer?

Fa cinc anys que li vaig regalar una llibreta a la iaia i la llibreta segueix intacta, embolicada dins l’armari. Ella i jo devem estar lligades per un interrogant que no ens permet estrenar llibretes boniques. Quines coses nostres podem dir en una llibreta encantadora?

Però al cap d’un temps la iaia em va dir que escrivia. Un dia que jo ja havia donat per perdut que la iaia entrés en la rutina d’explicar-se fragments de vida, ella em va deixar anar que s’hi havia posat. Em deia que havia omplert algunes pàgines, que li agradava sentir i recordar el que feia. Aquí vaig adonar-me que havia fet diana amb el regal. Em va continuar explicant que hi havia dies que no, però n’hi havia d’altres que escrivia molt perquè no es volia deixar cap detall. I va acabar dient-me que esperava que no em sabés greu, però que s’havia comprat una llibreta amb espiral, quadriculada i mida quartilla, perquè li anava millor per escriure i era més amanosa. La llibreta era com les que es fan servir per estudiar, per anotar receptes de cuina, per escriure coses que després s’estripen o es ratllen, una d’aquestes llibretes tot terreny on fer anar al boli a 100 km/h no sap gens de greu.

Ja fa un mes que, a causa de la pandèmia, la iaia està tancada a casa seva i jo penso molt en les llibretes, en totes les que ella ha gastat durant cinc anys i en les que jo necessito aquests dies per abocar-hi les coses que em rebreguen. La iaia viu en un pis petit d’un poble petit que té una rambla immensa. Passa estones davant la finestra, que dona en un dels carrers més transitats, i va contemplant com la vida avança als seus peus mentre ella està asseguda fent bufandes de mitja. Cada dia, a primera hora, veu com per la vorera desfilen persones que porten mascareta i guants, i que van formant una cua força discontinua mentre esperen el seu torn per entrar al supermercat.

Què deu escriure la iaia?

Durant tots aquests dies, l’única manera que tenim la iaia i jo per estar a prop és sentir-nos les veus, perquè ara és el papa qui li fa la compra. Així que cada tarda ens truquem i jo, quan despenjo el mòbil, sento la seva veu rasposa durant els primers minuts, una veu enllaunada que frisa per parlar perquè porta tot el dia fent silenci. Jo sé que la iaia s’avorreix i s’emprenya, i està sola, i no pot veure el futbol, ni llegir perquè no té llibres nous, revistes o diaris. Però ella tot això no ho diu gaire. La iaia tampoc té ordinador, ni mòbil amb internet, així que la seva vida es redueix a fer-se el menjar, rentar-se, escoltar les notícies, fer mitja, mirar per la finestra, escriure, netejar sobre net i tenir la ràdio encesa tot el sant dia. Tot i així, no sé quants cops ha mirat de repetir-me que ella no es vol morir del virus i que vol sortir-se d’aquesta.

Quan en aquests dies estranys la iaia em parla de la mort, jo no puc evitar pensar en la meva: veig els amics massa lluny, em qüestiono la vida, la meva escriptura, m’he acomiadat d’una novel·la que tenia dissenyada, les feines em tremolen, els estudis em van coixos. En aquest temps de pandèmia sento que la mort em batega a cada pota de la meva vida, així que ara més que mai veig que la meva mort també existeix.

Les primeres setmanes era jo qui anava a comprar per ella. Quan arribava al pis, la iaia em rebia amb uns ulls que li brillaven d’il·lusió i, mentre desava els brics de llet, em deia: “sort que tinc persones que m’estimen i que tu vas a comprar per mi, nena”. I després m’explicava que se sentia impotent i inútil perquè ella voldria i podria fer coses. Ella volia i podia fer coses per mi, per la mama, pels de casa, em deia que tant de bo ens pogués ajudar des de la presó de casa seva.

Fa un mes que el virus corre pel carrer, s’infiltra a les botigues, s’apodera de les persones i acaba als hospitals. El virus és cru perquè en moltes ocasions s’emporta els cossos al cementiri, però a les cases encara hi circula l’esperança i la vida. I jo, a la meva llibreta tot terreny, hi acabo escrivint que aquests dies la iaia entra a la seva llibreta per aferrar-se a la vida i sintonitza canals de ràdio per buscar companyia. No deixo de pensar en aquesta pandèmia, en els dies estranys, en estar vivint una mena de pel·lícula. I mentre el món és confús i la majoria de futurs plens de preguntes, jo necessito buscar les llibretes i submergir-m’hi per dir-hi totes les coses que em van tan amunt i avall que semblen part d’un somni. “Cadascú deu matar el virus com pot”, penso. Hi ha persones que fan concerts pels balcons, d’altres posen diners perquè s’investigui i, generalment, tots intentem sortir un cop per setmana per agafar les provisions imprescindibles. La meva manera d’acabar amb la plaga també és a cops de boli, però la vacuna de la iaia va més enllà, i passa per sobre dels que estem fins dalt de tot d’estímuls i encara ens avorrim. El seu antídot és llarg, dur i punxa: cada dia en sol·litud la iaia s’encarrega d’anar exterminant el virus amb un parell d’agulles de fer mitja des de darrere la finestra.

“Obre bé els ulls”.

Ell m’ha dit: “obre bé els ulls”. I de seguida ha afegit: “els de fora i els de dins, amb els que hi veus i amb els que escrius”.

I llavors han passat les hores i m’ha nascut una pregunta. I han continuat passant més hores i la pregunta s’ha anat allargant com una serp, així que si no la deixo escrita potser m’ofega.

Agafo aire.

Per què quan veig alguna cosa en concret em ve d’escriure sí o sí, –el teu somriure, el meu diagnòstic estomacal, un xat desert al meu WhatsApp– o quan sento alguna cosa en concret –tristesa perquè ella no hi és o impotència que ell sigui tan imbècil– he d’escriure sí o sí. Per què quan em passa alguna cosa –parlar profundament amb la Muriel i el Roger sobre vides que no he viscut, novel·les que porto gestades i senyals que em criden per tots cantons– he d’escriure sí o sí. Per què davant la vida hi ha coses que les veig, les sento o em passen, i necessito escriure-les (és més: que ja les escric mentre les visc!), és que tinc uns ulls que em van per fora i miren, i proven de viure, mentre els van passant els dies, i en tinc uns altres que em van per dins i observen, i xuclen, i escriuen?

Uf. Ja he deixat anar la serp. Que no és que fos verenosa, però de tan llarga que era se m’encargolava per tot arreu, la tia.

Que obri bé els ulls, m’ha dit.

Així que jo busco “obrir bé els ulls” al meu diccionari personal de sinònims: “estar ben desperta”, “viure”, “respirar”, “confiar”.

I ara penso que ell no em podia donar un consell millor que aquest.

El buit.

Sento un buit existencial. Se m’ha mort el portàtil i deixo anar una novel·la perquè se l’engoleixi l’univers. És com si li digués adéu a una vida, a un filla, a una “jo” que he renunciat de viure’m: no escriuré aquesta novel·la, i no hi ha volta enrere.

Aquí, tancada a casa, em sento perduda. Ho dic en un xat de WhatsApp i com a resposta rebo una nota de veu –d’una persona segura que ara llegeix molta autoajuda– que em diu que miri la part positiva de la clausura per pandèmia: puc fer el que em doni la gana.

Anar tot el dia amb pijama.

Parlar les hores que vulgui.

Escriure com mai.

Llegir com mai.

Mirar sèries com mai.

Llevar-me a l’hora que sigui.

Anar tot el dia escabellada.

No mirar el mòbil mai.

Cuidar-me a totes hores.

Tot això ja ho sé. Però jo penso en aquesta altra vida que deixo enrere mentre soc en una presó que és casa meva. No puc cridar, no puc córrer, no puc marxar. I em fa mal el pit a estones, i tinc altres estones de llàgrimes, quan recordo que he deixat morir una decisió vital dins el taüt del meu portàtil. Ho he fet per salvar-me, per sentir-me lliure, perquè era: “o ella, o jo”. I ara que m’he triat a mi, li dic adéu a aquesta filla no engendrada, no escrita, i tan volguda que m’ha arribat a fer mal.

Sento el buit.

Avui m’acomiado de la meva filla morta que jau en el meu portàtil negre com els solcs que tinc sota els ulls.

Sento el buit, però per allà al migdia m’arriba un dictat de passos que em promet sortir de la meva pròpia pandèmia. Com que la veu m’ha dit que ara puc fer el que em doni la gana, me l’escolto, i li faig cas com si fos la prescripció mèdica a seguir d’un procés de dol. I m’ho permeto. M’HO PERMETO. M’HO PERMETO! Així que començo per fer una gambada i m’instal·lo a l’últim consell de la llista.

Hi ha barbes que em parlen.

N’he conegut algunes, moltes d’altres les veig passar diàriament: al tren, a la cafeteria, al carrer, a les botigues, llegint la cartellera del cine o quan surto a ballar.

Hi ha barbes que em parlen, que em revelen com n’estan de cansades, i llavors veig que és perquè traginen una vida que els pesa massa, de tan gran com els ve. Van tan fatigades anant amunt i avall que m’han arribat a confessar panteixant que, si per elles fos, marxarien sense pensar-s’ho dues vegades.

També n’hi ha que m’etziben que han crescut per força. Són les que actuen de falsa presentació. Aquestes no saben gaire què explicar-me, només em diuen que se senten insegures i ridícules, com si contribuïssin a usurpar la identitat d’algú.

Però hi ha barbes que em somriuen i em fan l’ullet mentre em murmuren alguna cosa. I com que no puc sentir bé què em diuen, he d’apropar-m’hi perquè si no el misteri que les envolta m’acabaria devorant. Un cop m’hi apropo són encantadores, no són vergonyoses, tampoc tenen prejudicis i el seu fons és súper divertit. Són barbes tan flonges i dolces que, quan les tinc davant, només puc pensar en saltar-hi dins per quedar-m’hi a viure.

N’hi ha que em criden. Són les barbes robustes, o espesses, o quadrades, o allargades, o irregulars, o ben cuidades, però em criden i m’obliguen a fer-me empassar el seu discurs només per despistar-me d’una mirada fràgil i dessolada. Per això hi són les barbes cridaneres: perquè no pugui veure que, una mica més amunt, hi habiten els ulls tristos.

Després hi ha les barbes que no em parlen. Aquestes tot el dia fan silenci perquè s’han ben perdut. Són les que identifico de seguida perquè, a banda de caminar mudes, serveixen per tapar mitja cara, em rasquen si els faig dos petons i es limiten a créixer a remolc de la moda. Les barbes silencioses mai m’han contestat cap pregunta; no saben per què hi són, quant duraran o cap on van.

I per últim hi ha la teva: la fora-comú, l’excepció, la de ficció, la irreal, la anormal. La que m’hi faria mal. La barba que, de tant que em parla, se m’ha endut la resta de paraules.

L’Òscar fa fotos i jo me’n meravello.

Deu fer cosa de tres anys que ens vam conèixer, quan ell obria la biblioteca i jo hi entrava. Des de llavors una mena de trena ens ha anat entrellaçant les vides; que si jo li demano un llibre i ell em proposa fer un conta-contes a la biblio, que si formem part d’un club de lectura, que si em cuida la iaia a les classes de memòria, que si jo vaig a veure una expo de les seves fotos, que si ell em ve a veure als meus recitals. Des d’aquell dia a la biblioteca, jo li demano com està i ell em pregunta si necessito alguna cosa.

Avui un virus que tomba pel carrer ens confina –ell a casa seva i jo a la meva– mentre fem el que més ens agrada: ell es tria les fotografies més especials i jo me’n meravello per poder-ne dir coses.

Totes les fotos triades m’han arribat al correu. Mentre mirava les fotografies i les anava passant, m’aturava més estona en aquelles que em parlaven. N’hi havia unes quantes així, però aquesta ha sigut massa perquè, a més de parlar-me i transportar-me en el temps, m’ha fet bufar des de l’altra banda de la pantalla.

De petita li deia àngel. Sempre que veia la flor àngel l’havia d’arrencar, i després la bufava ben fort perquè jo mateixa em deia que si no feia volar tot aquell cotó fluix, el desig no se’m compliria. M’encantava fer el ritual que em permetia demanar desitjos més enllà del pastís amb espelmes del meu aniversari.

Després de contemplar la flor àngel de l’Òscar, l’he bufada. No sé si fan el mateix efecte vistes i bufades així perquè, esclar, la flor natural ja no existeix i a aquesta altra no li pots treure tot el cotó fluix de sobre. De totes maneres ho he fet. Primer m’he dit: “per si de cas”. Després he demanat el desig, he bufat cap a la pantalla i finalment he deixat anar, com he fet sempre que m’he topat amb una flor àngel.

Fotografia: Òscar Méndez.

Crea tu página web en WordPress.com
Empieza ahora