Diseña un sitio como este con WordPress.com
Comenzar

A l’altra banda

Des que se m’han anat morint els avis que m’han vingut a visitar. No, no soc pitonissa, ni bruixa, ni tinc poders sobrenaturals. El primer de tots ells va ser l’avi que es va morir sense avisar. Jo tenia disset anys, un nòvio que tornava a conquistar-me i una pila d’il·lusions per endavant.

Primer vam fer la missa de l’enterrament de l’avi. Aquell dia havia escrit el que vaig publicar per primer cop a la vida: llegir dins d’una església plena. La primera i única edició se la va quedar la iaia, estava escrita a mà en un full de llibreta, i ara deu reposar tancada dins d’una carpeta en algun armari o algun calaix del seu pis.

Al cap d’uns dies de la mort de l’avi, vaig anar a dormir i quan vaig tancar els ulls, l’avi va venir. Ell havia arribat al llindar de la porta de casa amb tratge negre i jo el convidava a passar. Tots sèiem a la cuina. L’avi va deixar la maleta sobre la taula i es va asseure a la meva cadira, l’única que quedava buida, la del cap de taula, arran del foc a terra. Però tots feien com si res: parlaven, menjaven, com si l’arribada de l’avi fos allò més natural. Tots menys jo, que només em mirava l’avi perquè sospitava que alguna cosa grinyolava dins l’escena. La maleta de mà era de cuir negre i ella sola tenia prou rigidesa per aguantar-se dreta sobre la taula. L’avi la va deixar allà com si fos el tovalló, el got, la forquilla o la panera amb el pa. Per això ningú deia res de la maleta de l’avi, perquè ningú la veia. Mentrestant, de la maleta m’arribava un piiiip-piiiip quasi imperceptible perquè les veus es barrejaven i feien fortes ondulacions al voltant de la taula, però aquell so agut s’hi escolava i m’arribava deixant-me descol·locada. Què hi havia allà dins? Piiiip-piiiip-piiip. Era un so fi, però constant, com el de la màquina on l’avi anava connectat l’últim dia de la seva vida, la que li mesurava el batec del cor. Aquest pensament de seguida em va fer saltar de la cadira: l’avi era allà amb nosaltres, però a la realitat no era allà amb nosaltres! Em vaig dirigir a ell: “Avi, què hi fas aquí? I aquesta maleta?”. “M’he vingut a acomiadar”, em va dir mentre l’obria i m’ensenyava les constants del seu cor. No li quedava gaire temps. Em vaig a afanyar: “D’acord, però deixa’m fer-te dos petons ràpids”. L’avi em va somriure, jo em vaig estirar per agafar la seva alçada, els hi vaig fer, i se’n va anar.

No sé què més va passar, si van venir altres somnis i si vaig trigar gaire més en despertar-me. L’únic que sabia era que l’avi m’havia vingut a veure per dir-me adéu. Feia poc que l’avi s’havia mort i jo havia escrit, i per primer cop m’havia posat dreta, amb el meu full de llibreta sobre el faristol on m’hi agafava fort amb una mà a cada banda; per primer cop havia deixat anar la meva veu clara, neta, projectada cap al taüt de l’avi que dormia al meu davant.

Des d’aquell dia no he anat mai al cementiri per voluntat pròpia, només hi vaig alguna vegada per acompanyar la iaia, ella i la seva fixació de netejar la làpida de l’avi i canviar-li les flors. Quan passa el drap per sobre el seu nom daurat, li parla, tots l’hem sentida, li diu que l’esperi una mica més, que encara no hi vol anar, que ella té feina en aquesta banda. I sempre que la iaia parla amb l’altre món se m’inunden els ulls i arrenco un somriure.

Avui l’hi demanaré que sisplau, sisplau iaia em busquis allò que vaig escriure per primera vegada i em vaig veure en cor de llegir amb veu alta. El què nena? L’escrit que li vaig fer a l’avi quan es va morir perquè només el tens tu, iaia. Ai, senyor i esclar que el dec tenir. Saps què iaia? Avui he recordat que l’avi al cap de poc de morir-se em va venir a veure en un somni, portava una maleta i em venia a dir adéu. De veritat? Sí. Era la primera vegada que jo escrivia i no ho guardava en un calaix; allà a missa vaig deixar el full damunt del faristol, agafant-m’hi fort amb una mà a cada banda, i vaig estendre la mirada per tota l’església. Era plena. De seguida vaig clavar els ulls a la caixa on dormia l’avi i vaig trigar una estona a treure’ls, com si esperés la seva senyal per engegar, com si pogués sentir la seva veu des de l’altra banda com em deia: “Va, nena, comença que jo t’escolto” i per primer cop a la vida vaig escampar la meva veu, allò que havia escrit de dins, de molt endins que ho tenia. I ho penso continuar fent, iaia.

La iaia no em dirà res, les llàgrimes li faran de paraules darrere les ulleres. Les deixarà caure, una rere l’altra, com una font que no es pot esgotar ni de satisfacció, ni de nostàlgia.

Te’n recordes? Tenia disset anys i era la primera mort que vivia de prop. Vaig llegir sense que em tremolés gens la veu. No ho havia vist fins ara: la veu no em va tremolar gens aquell dia, com tampoc em tremola ara.

El busquem, iaia? Busquem el meu primer escrit?

Diumenge

Tinc el pc sobre la taula de roure, el cafè a l’esquerra i els ulls postrats a la pantalla en blanc. Per què el cos se m’hi aboca? Per què les mans se me n’hi van? Ningú es creuria que no trio el que escric i que, això, com quasi tot el que pico, el meu cap no ho vol escriure. Aquest sentiment me n’encadena un altre de semblant: tampoc soc del tot jo la que tria el que viu.

Però vaig omplint la pàgina per no anar contra mi mateixa. Escric: “Tots tenim coses a dir en aquesta vida”. Recordo que tu me les vas dir totes seguides sense parlar. Els teus ulls em miraven com dos interrogants negres que em travessaven boca-llengua-paladar. Jo no tenia les respostes. Parlaves, però el que deies no tenia res a veure amb les preguntes que disparaves amb les ninetes. La saliva se’m aglutinava a la gola deixant-me muda: jo havia sigut aquesta persona que ara seia al meu costat mirant el mar. Persona-perduda. Persona-ferida. Persona-sense xarxa. Persona-no salvada per ningú.

Tots tenim coses a dir en aquesta vida, sobretot aquelles que ens costen de parlar. Aquell dia se’m va plantar davant meu un mirall de mida humana. El mirall era clar, net com l’aigua que ens anava i venia al nostre davant .

“Mirar i veure-hi”, em vaig repetint ara. Vaig deixar un llibre damunt la taula, es va obrir una conversa, el teu gos jeia als teus peus. “Mirar i veure-hi”, només em demana l’estómac. Vaig deixar anar una proposta sense fer servir paraules, tenies una ferida oberta, el teu cor jeia als teus peus. Però jo no estava preparada per tu, no podria ser mai la calca d’una persona que havia desaparegut de la teva vida. No volia ser mai la calca de ningú. I així em vas dir adéu, sense mirar, sense voler-te veure en el mirall que et vaig treure.

Giro el cap i miro l’hora: és passada la una. El diumenge se’m desplega en un rellotge buit de temps que ompliré de mi. Ara pico el teclat, de rampell, una cosa que no volia escriure, però no he pogut no fer-ho perquè ulls-mans-i-estómac m’hi han empès irremeiablement. I no puc anar contra mi mateixa.

La nit.

Quan la nit ha aparegut per la finestra, he agafat la llibreta. Ha sigut la foscor qui m’ha vingut a recordar que duc un tros de negre dins meu.

Si hagués d’ubicar la meva part fosca, diria que la porto ben bé a la panxa, al costat esquerre, on hi tinc els maleïts sorolls de budells a tothora. En aquest lloc m’hi deu bullir tot el que callo. M’hi deuen fer xup-xup la vergonya i les marxes enrere dels llocs on sempre he volgut anar endavant, em deuen anar amunt i avall les persones que he deixat escapar.

Vista des d’aquí, al costat de la puresa de la llibreta, la nit em sembla dura i cruel, i em fa por que avui s’assembli tant a mi.

L’altre dia em va semblar que la foscor em sobreeixia per uns moments. És que de cop, vaig començar a sentir que jo no era jo. Volia ser simpàtica i no podia. Volia ser gran i no en sabia. Volia parlar amb sentit i no n’hi havia.

Soc una noia de llums i d’ombres, com tothom. Però les ombres dels altres em semblen més humanes, –un crit, una ràbia, un neguit–, més passatgeres i alhora més perdonables. I no sé com s’ho fan els altres, però sempre els veig les seves escletxes de llum per algun lloc de les seves ombres.

Tot això m’ha vingut perquè, l’altre dia, quan em va semblar que la foscor em sobreeixia per uns moments, vaig tenir por. Em va fer por la idea de pensar que un dia la negror de dins se’m desbordi sencera cap enfora, i ho deixi tot tan negre que jo em quedi a les fosques.

Fantasia.

Aquest matí, just abans d’obrir els ulls, t’he vist al meu llit com si també fos el teu llit. Fins i tot he envejat les paraules que no deies. Es pot saber com diantre puc enyorar el que no m’ha existit mai? En aquest espai tampoc ens miràvem, no panteixàvem, només hi havia una foscor còmoda entre els nostres cossos que s’imantaven dels teus braços al meu dors.

M’abraçaves i jo vivia dins l’abraçada, igual que una addicta.

Però qui sap millor que jo que l’abraçada m’habita en un altre lloc?

Perquè em ve la por quan la meva escriptura s’enreda inevitablement amb la teva, i jo desitjo anar-hi en contra, però no hi ha manera. I em vull emprenyar i no m’emprenyo. I et vull a prop sense saber-te. I per què, si tampoc. I de vegades sembla que salti, però quan soc a punt em sento ortopèdica, maldestra, plena de tremolors i de frases que es fan enrere. L’estómac se m’encongeix i només escric, escric, escric perquè almenys em sembli que la covardia em supura una mica. I en comptes de tancar els ulls i saltar al buit –i que sigui el que vulgui–, no distrec la mirada i et busco els defectes, i em quedo dreta, muda i immòbil, i em concentro molt fort a no moure els peus de terra. I vaig amb compte mentre ho escodrinyo tot perquè res em tombi, per si de cas a l’altra banda que no depèn de mi m’espera un forat molt fons i molt negre.


No sé des de quan porto escrita una sentència* tan alliberadora com poruga.


*Quina festa faria si tu no fossis tu.

Il·lustració @saraherranz

La cosa del cap.

Hi ha una cosa al món que se m’instal·la al cap i no la puc fer fora.

I això que la raono,

me l’explico,

l’analitzo,

li trec el sentit,

faig tots els processos mentals,

fins que me’n ric.

Però com un drogoaddicte,

la cosa em torna.

–Aquí hi va un vers resignat,

un altre d’estúpid

i una mica d’aire–.

La cosa del cap

és com la droga,

que la vols, però et fa nosa,

prou nosa per agafar el paper.

Il·lustració: Conrad Roset.

És divuit de setembre.

Avui en faig trenta-dos i mai m’havia sentit tan viva com ara, si és que viure també vol dir ser a prop d’una mateixa. Tan viva com ara que he deixat anar més manies, que revoluciono tot el meu interior, que foto hòsties a les hòsties i recupero tot el temps que he perdut. (Potser fer anys és inversament proporcional a l’opinió pública).

La Mònica d’ara no té res a veure amb totes les Mòniques passades. Bé, tant com res no: segueix sent la noia que parla més que calla, i allò que calla encara ho escriu. La que es despulla amb la vergonya. I ara que ho poso al paper és quan veig que soc fan d’aquesta Mònica que es despulla amb la vergonya, (i encara soc més fan d’escriure que soc fan d’una Mònica, jo que sempre he sigut de ser molt fan de moltes coses menys de les meves).

Les meves coses han estat plorar mentre ella em mirava. Que ell m’agradés i jo no li digués. Travessar Espanya sencera per veure’l. Però i què. Sentir-me fràgil, i què. I què si el meu món es va tornar negre de cop. I què si vaig dormir tant que no vaig viure. I què si no volia viure quan no vaig viure. És que potser ser a l’altra banda m’hauria fet ser una Mònica millor? I què si de petita mossegava galtes i de gran estimava sense mesura. I què si necessito despullar-me, i què si em fa vergonya. I què si penso què deus estar pensant de mi. Si he volgut agradar-te. I què si he volgut agradar-vos a tots. Si ric massa. O si pregunto molt perquè no em trobo respostes. I què si necessito explotar energia. Si duc escrites novel·les que mai s’han publicat. Si no tinc estudiades carreres que he començat. I què si em sento sola però no vull estar amb ningú. I què si vaig fugir de tu. I què si et trobo a faltar però no t’ho dic. I què si tots els “tu” d’aquí no sou el mateix “tu”. I què si vull però no t’escric. I què si no us vaig enviar a la merda, a la merda, a la merda! a temps. I què si he viscut a un ritme que no és el ritme. Si t’obro els braços com si un dia no m’haguessis tancat la porta als morros. I què si no he sabut fer-ho d’una altra manera.

Ara soc una Mònica de trenta-dos. Amb els anys se m’han transformat moltes coses –hi ha hagut més de dues-centes Mòniques– però escriure (i riure) és la cosa que m’uneix a totes les Mòniques, la que no ha canviat gens. La cosa que cada cop he fet amb més necessitat, malgrat la vergonya. La que em fa sentir viva. La que faré, faré, faré, fins que m’acabi. O fins que el món s’acabi. Mentre es vagin complint els divuit de setembre, com el d’avui.

L’escriptura interior.

Soc una màquina de pensar. Per sort hi ha estones que observo el dia i la màquina es para, que és quan em torno espectadora i se m’activa l’escriptura interior.

Escric per dins que a la pantalla de la vida hi veig com cau la tarda. Entre la tarda i jo hi ha una finestra que dona al carrer. Ara si giro el cap puc veure com el carrer es torna ocre i va tenyit de núvols grisos plens de pluja que no ha caigut. De moment paro atenció a tot el que hi ha al meu voltant: el motor d’un cotxe que passa de llarg, unes veus que continuen caminant, una pregunta que s’estira des d’un punt a l’altra del carrer, una nena que surt al balcó i em mira perquè jo acabo d’encendre el llum de l’habitació i tinc la finestra oberta.

Em miro la nena durant una estona. La nena curiosa, atenta, subtil, em recorda a mi quan jo era una nena curiosa, atenta i subtil.

De seguida em poso la música a tot drap per si la màquina gosa a engegar-se amb pensaments que es rebobinen, s’emboliquen i acaben projectant-me cap a un futur que ningú coneix.

Sempre que em poso la música a tot drap em sento viva.

Divendres també vaig escriure per dins. Vaig començar a raig. Quan el vaig veure no vaig poder no escriure que aquest senyor que em diu Mònica cada dia, des de fa quatre mesos, i un dia després de molts es va envalentir a preguntar-me: “com et dius maca?”, i jo no li he vist mai els ulls perquè porta ulleres de sol, em fa sentir, no sé com, que encara tinc el meu avi. Quan el senyor s’havia acomiadat i creuava la porta de la papereria, amb el diari sota el braç, jo necessitava continuar escrivint que aquest senyor que cada dia em diu bon dia, i em desitja que em vagi bé el dia, i deixa anar com a cua de veu: “fins demà maca”. El senyor que no gosa, que no molesta, que entra i surt molt ràpid, però sempre torna i sempre hi és, em sembla tan familiar que no puc evitar de fer-li una festa cada cop que el veig. I això és cada dia.

Soc una màquina de pensar que quan es para escriu per dins. Sort que començo a saber com parar la màquina, cada cop amb més facilitat i més sovint. I sempre que ho faig em sento viva. Molt viva.

Il·lustració: Paula Bonet.

La llista.

No sé si sou de fer-vos llistes on hi apunteu les coses a fer durant el dia. Jo sí.

La majoria de vegades no, però quan m’adono que estic fent una llista, o estic complint-la, se m’encén la llumeta que em fa veure que m’he acabat convertit en una mena d’esclava la qual segueix les seves pròpies ordres.

I quan m’arriba el moment de lucidesa on em veig una esclava integral, em venen tots els mals del món, i llavors faig coses com aquesta d’ara (escriure un post que no era a la llista de coses a fer) perquè la meva esclava se senti lliure.

Jo abans no era de llistes, anava fent i vivia més o menys tranquil·la. Bàsicament reia més i no pensava tant. Però si ara no faig la llista sembla que no visqui. Doncs això, que ara m’ho apunto tot, quasi bé escric l’hora que me n’he d’anar a dormir per no deixar-m’ho. El resum seria que fer llistes em fa viure en pilot automàtic i així no em topo amb mi mateixa. Però hi ha un punt entre els dies que la mi mateixa surt per recordar-se que el que està fent amb les llistes és tornar-se robot, i llavors la llista se’m torna fum.

Les llistes no tenen secret perquè són com menjar, conduir i dormir. Normalment agafo la llibreta i hi escric.

Coses a fer:

– Demanar hora dentista.

– Comprar vestit.

– Enviar conte.

-(Modificar conte).

-Acompanyar iaia revisió audiòfons.

-Trucar Ramon.

-Assaig.

-Preparar-me classes.

-Demanar hora oftalmòleg.

-Banc.

Quan he acabat d’escriure una llista, vaig acatant cosa per cosa. Cosa que acato, cosa que guixo. Però després hi ha altres coses que no les escric sinó que són dins meu en una mena de llista desordenada i que la meva esclava, com que no estan escrites, passa per alt.

-Escriure un post i no seguir la llista que escric.

-Tancar-me una setmana a l’aire fresc de Farrera.

-Parlar menys.

-Escriure més.

-Mirar-ho tot més.

-Dir-li que ja no. QUE JA NO.

-Enviar-te a la merda (literalment a la merda) i no tapar-me les orelles després.

Li hauria de dir a l’esclava que plegués, i començar jo sola per aquí.

Pensar que la iaia es morirà, em fa viure.

A casa som normals i no, segurament com qualsevol família, perquè tots tenim coses que ens encanta passejar pel carrer i d’altres que preferim guardar-nos sota la catifa.

La anormalitat que sento de casa és que som pocs, tan pocs com: el papa, la mama, ma germà i la iaia. A casa som normals perquè anem fent, parlem entre nosaltres (això sí), i encara riem plegats. Però l’altra anormalitat de casa és que la iaia es mor cada dia.

Deu fer cosa de dos anys que la iaia es mor cada dia. No és que la dona estigui malalta, no. Si a ella no li passa res. La tia és a punt de fer-ne vuitanta-vuit i no necessita cap pastilla, només se’n pren una per dormir perquè no té son de tant com vol viure. Però la iaia un dia va començar amb una cançó i ara cada dos per tres l’engega, “us convido a tots a dinar perquè ja no ho podré fer més, perquè d’aquí poc ja no hi seré”. Sense anar més lluny, dissabte passat va portar mistela per berenar com a “extra” perquè deia que aquest seria l’últim que faríem amb ella a Prades.

Els primers mesos vaig començar per enfadar-m’hi, la feia callar, li deia que no ho digués més, que això no sabem quan passarà, que deixés de fer l’odiós compte enrere perquè semblava una malalta terminal. Que clar que li arribaria l’hora, però com tots, que qui era ella per saber quina seria la seva. Però no servia de res, la iaia seguia dient-me, “ai, nena, la iaia s’acaba”.

Quan va passar més temps, vaig optar per fer-li broma de la seva mort, volia que es molestés i així parés la maleïda cançó de les últimes vegades. “Iaia, ara que fa calor, vols que anem al cine, perquè potser per Nadal ja no podrem veure més pelis juntes”. Doncs la tia em deia que sí, que i tant, que ho havíem d’aprofitar perquè per Nadal quedava massa, que la calor encara, però el fred ja no sabia si l’aguantaria.

Finalment vaig desistir i vaig deixar que amb la seva mort fes el que volgués. Vaig començar a pensar que potser era la mort la que la feia viure. Com si imaginant-se una data final fes que les coses li canviessin per dins perquè quan sortíem i li deia que per ella era massa tard, que hauria de descansar i anar a dormir, em sortia amb “ai, nena, ja dormiré quan em mori!”.

Han passat dos anys, i esclar que la iaia es morirà, i –deixant de banda que moltes vegades penso que jo em moriré al seu darrere de la por que li tinc a la seva mort– la dona té raó i fa un temps que vaig decidir que la deixaria fer. Vull que la iaia es planegi d’anar a Montserrat al setembre per acomiadar-se de les muntanyes, que ens digui que encara s’esperarà una mica per anar al camp nou amb el meu germà perquè ara és impossible. Vull que la setmana que ve, quan torni a fer vedella, ens continuï dient que aquest cop s’apuntarà la recepta per deixar-nos-la a tots nosaltres.

La iaia fa dos anys que es mor cada dia. Que si aquesta Festa Major l’hem de fer més gran perquè la que ve no sabem si hi serem, que els papers de l’enterrament són aquí i el vestit jaqueta que vull que em poseu és al fons de l’armari. Que hem d’estalviar entre tots i fer un bon viatge aquest estiu perquè jo ja no podré venir més de vacances. Que d’aquí un temps, quan tu escriguis més, nena, jo ja no ho podré veure, i em fa molta ràbia perquè jo sé que escriuràs més.

I amb aquest pensament de la mort tan present en el meu dia a dia, la iaia em fa viure.

Ja no m’hi enfado, ni en faig broma sinó que escolto la iaia com parla de quan ja no hi serà. Qui soc jo per fer-li callar la mort? Com si jo l’hi pogués aturar de sobre.

El cas és que ara que fa un temps que ja no hi vaig en contra. He començat per fer les coses d’una altra manera, veure-les amb profunditat, embrutar-les menys i viure més allò que tinc als nassos. M’he adonat que la mort de la meva iaia viva està fent que jo visqui d’una altra manera. La mort de la meva iaia viva està fent que la meva vida sigui absorbent, eficient i més pràctica que abans; sobretot més pràctica. La iaia ha aconseguit dilatar-me el present, estirar-me’l i eixamplar-me’l, perquè jo faci les coses com si fossin les meves últimes vegades.