Vacunes per la pandèmia.

Fa cosa de cinc anys que li vaig regalar una llibreta. Era d’aquestes tan boniques que fins i tot sap greu escriure-hi. Estava feta a mà, cosida com un llibre, els fulls eren gruixuts, reciclats, i anaven estampats amb fulles seques. Quan vaig subjectar les cobertes de paper rugós, vaig pensar què hi escriuria si fos meva: contes, cartes, poemes, la llibreta dels viatges? Però qualsevol cosa em semblava poca. Hi ha llibretes que quan les veig penso que si hi escric les faré malbé, i la llibreta artesana de cobertes rugoses era d’aquestes. Així que vaig demanar que me l’emboliquessin i li vaig regalar a la iaia amb la idea que hi escrivís el seu dia a dia. Per alguna raó, aquell any se’m va encendre el motor que m’impulsava a creure que hi havia una manera de fer que la iaia visqués per sempre.

Primer no n’hi va fer cas. “Jo he d’escriure les meves coses?”, em va deixar anar com si les seves coses fossin poques, pobres, banals de cara a mi o comparades amb la resta del món. Com si explicar les seves coses fos una gran pèrdua de temps. I jo de seguida vaig deduir que el seu cap devia ser una màquina de fer preguntes: què hi he de dir aquí? Com ho he de dir? Qui ho llegirà això? Per a qui ho he de fer?

Fa cinc anys que li vaig regalar una llibreta a la iaia i la llibreta segueix intacta, embolicada dins l’armari. Ella i jo devem estar lligades per un interrogant que no ens permet estrenar llibretes boniques. Quines coses nostres podem dir en una llibreta encantadora?

Però al cap d’un temps la iaia em va dir que escrivia. Un dia que jo ja havia donat per perdut que la iaia entrés en la rutina d’explicar-se fragments de vida, ella em va deixar anar que s’hi havia posat. Em deia que havia omplert algunes pàgines, que li agradava sentir i recordar el que feia. Aquí vaig adonar-me que havia fet diana amb el regal. Em va continuar explicant que hi havia dies que no, però n’hi havia d’altres que escrivia molt perquè no es volia deixar cap detall. I va acabar dient-me que esperava que no em sabés greu, però que s’havia comprat una llibreta amb espiral, quadriculada i mida quartilla, perquè li anava millor per escriure i era més amanosa. La llibreta era com les que es fan servir per estudiar, per anotar receptes de cuina, per escriure coses que després s’estripen o es ratllen, una d’aquestes llibretes tot terreny on fer anar al boli a 100 km/h no sap gens de greu.

Ja fa un mes que, a causa de la pandèmia, la iaia està tancada a casa seva i jo penso molt en les llibretes, en totes les que ella ha gastat durant cinc anys i en les que jo necessito aquests dies per abocar-hi les coses que em rebreguen. La iaia viu en un pis petit d’un poble petit que té una rambla immensa. Passa estones davant la finestra, que dona en un dels carrers més transitats, i va contemplant com la vida avança als seus peus mentre ella està asseguda fent bufandes de mitja. Cada dia, a primera hora, veu com per la vorera desfilen persones que porten mascareta i guants, i que van formant una cua força discontinua mentre esperen el seu torn per entrar al supermercat.

Què deu escriure la iaia?

Durant tots aquests dies, l’única manera que tenim la iaia i jo per estar a prop és sentir-nos les veus, perquè ara és el papa qui li fa la compra. Així que cada tarda ens truquem i jo, quan despenjo el mòbil, sento la seva veu rasposa durant els primers minuts, una veu enllaunada que frisa per parlar perquè porta tot el dia fent silenci. Jo sé que la iaia s’avorreix i s’emprenya, i està sola, i no pot veure el futbol, ni llegir perquè no té llibres nous, revistes o diaris. Però ella tot això no ho diu gaire. La iaia tampoc té ordinador, ni mòbil amb internet, així que la seva vida es redueix a fer-se el menjar, rentar-se, escoltar les notícies, fer mitja, mirar per la finestra, escriure, netejar sobre net i tenir la ràdio encesa tot el sant dia. Tot i així, no sé quants cops ha mirat de repetir-me que ella no es vol morir del virus i que vol sortir-se d’aquesta.

Quan en aquests dies estranys la iaia em parla de la mort, jo no puc evitar pensar en la meva: veig els amics massa lluny, em qüestiono la vida, la meva escriptura, m’he acomiadat d’una novel·la que tenia dissenyada, les feines em tremolen, els estudis em van coixos. En aquest temps de pandèmia sento que la mort em batega a cada pota de la meva vida, així que ara més que mai veig que la meva mort també existeix.

Les primeres setmanes era jo qui anava a comprar per ella. Quan arribava al pis, la iaia em rebia amb uns ulls que li brillaven d’il·lusió i, mentre desava els brics de llet, em deia: “sort que tinc persones que m’estimen i que tu vas a comprar per mi, nena”. I després m’explicava que se sentia impotent i inútil perquè ella voldria i podria fer coses. Ella volia i podia fer coses per mi, per la mama, pels de casa, em deia que tant de bo ens pogués ajudar des de la presó de casa seva.

Fa un mes que el virus corre pel carrer, s’infiltra a les botigues, s’apodera de les persones i acaba als hospitals. El virus és cru perquè en moltes ocasions s’emporta els cossos al cementiri, però a les cases encara hi circula l’esperança i la vida. I jo, a la meva llibreta tot terreny, hi acabo escrivint que aquests dies la iaia entra a la seva llibreta per aferrar-se a la vida i sintonitza canals de ràdio per buscar companyia. No deixo de pensar en aquesta pandèmia, en els dies estranys, en estar vivint una mena de pel·lícula. I mentre el món és confús i la majoria de futurs plens de preguntes, jo necessito buscar les llibretes i submergir-m’hi per dir-hi totes les coses que em van tan amunt i avall que semblen part d’un somni. “Cadascú deu matar el virus com pot”, penso. Hi ha persones que fan concerts pels balcons, d’altres posen diners perquè s’investigui i, generalment, tots intentem sortir un cop per setmana per agafar les provisions imprescindibles. La meva manera d’acabar amb la plaga també és a cops de boli, però la vacuna de la iaia va més enllà, i passa per sobre dels que estem fins dalt de tot d’estímuls i encara ens avorrim. El seu antídot és llarg, dur i punxa: cada dia en sol·litud la iaia s’encarrega d’anar exterminant el virus amb un parell d’agulles de fer mitja des de darrere la finestra.

“Obre bé els ulls”.

Ell m’ha dit: “obre bé els ulls”. I de seguida ha afegit: “els de fora i els de dins, amb els que hi veus i amb els que escrius”.

I llavors han passat les hores i m’ha nascut una pregunta. I han continuat passant més hores i la pregunta s’ha anat allargant com una serp, així que si no la deixo escrita potser m’ofega.

Agafo aire.

Per què quan veig alguna cosa en concret em ve d’escriure sí o sí, –el teu somriure, el meu diagnòstic estomacal, un xat desert al meu WhatsApp– o quan sento alguna cosa en concret –tristesa perquè ella no hi és o impotència que ell sigui tan imbècil– he d’escriure sí o sí. Per què quan em passa alguna cosa –parlar profundament amb la Muriel i el Roger sobre vides que no he viscut, novel·les que porto gestades i senyals que em criden per tots cantons– he d’escriure sí o sí. Per què davant la vida hi ha coses que les veig, les sento o em passen, i necessito escriure-les (és més: que ja les escric mentre les visc!), és que tinc uns ulls que em van per fora i miren, i proven de viure, mentre els van passant els dies, i en tinc uns altres que em van per dins i observen, i xuclen, i escriuen?

Uf. Ja he deixat anar la serp. Que no és que fos verenosa, però de tan llarga que era se m’encargolava per tot arreu, la tia.

Que obri bé els ulls, m’ha dit.

Així que jo busco “obrir bé els ulls” al meu diccionari personal de sinònims: “estar ben desperta”, “viure”, “respirar”, “confiar”.

I ara penso que ell no em podia donar un consell millor que aquest.

El buit.

Sento un buit existencial. Se m’ha mort el portàtil i deixo anar una novel·la perquè se l’engoleixi l’univers. És com si li digués adéu a una vida, a un filla, a una “jo” que he renunciat de viure’m: no escriuré aquesta novel·la, i no hi ha volta enrere.

Aquí, tancada a casa, em sento perduda. Ho dic en un xat de WhatsApp i com a resposta rebo una nota de veu –d’una persona segura que ara llegeix molta autoajuda– que em diu que miri la part positiva de la clausura per pandèmia: puc fer el que em doni la gana.

Anar tot el dia amb pijama.

Parlar les hores que vulgui.

Escriure com mai.

Llegir com mai.

Mirar sèries com mai.

Llevar-me a l’hora que sigui.

Anar tot el dia escabellada.

No mirar el mòbil mai.

Cuidar-me a totes hores.

Tot això ja ho sé. Però jo penso en aquesta altra vida que deixo enrere mentre soc en una presó que és casa meva. No puc cridar, no puc córrer, no puc marxar. I em fa mal el pit a estones, i tinc altres estones de llàgrimes, quan recordo que he deixat morir una decisió vital dins el taüt del meu portàtil. Ho he fet per salvar-me, per sentir-me lliure, perquè era: “o ella, o jo”. I ara que m’he triat a mi, li dic adéu a aquesta filla no engendrada, no escrita, i tan volguda que m’ha arribat a fer mal.

Sento el buit.

Avui m’acomiado de la meva filla morta que jau en el meu portàtil negre com els solcs que tinc sota els ulls.

Sento el buit, però per allà al migdia m’arriba un dictat de passos que em promet sortir de la meva pròpia pandèmia. Com que la veu m’ha dit que ara puc fer el que em doni la gana, me l’escolto, i li faig cas com si fos la prescripció mèdica a seguir d’un procés de dol. I m’ho permeto. M’HO PERMETO. M’HO PERMETO! Així que començo per fer una gambada i m’instal·lo a l’últim consell de la llista.

Hi ha barbes que em parlen.

N’he conegut algunes, moltes d’altres les veig passar diàriament: al tren, a la cafeteria, al carrer, a les botigues, llegint la cartellera del cine o quan surto a ballar.

Hi ha barbes que em parlen, que em revelen com n’estan de cansades, i llavors veig que és perquè traginen una vida que els pesa massa, de tan gran com els ve. Van tan fatigades anant amunt i avall que m’han arribat a confessar panteixant que, si per elles fos, marxarien sense pensar-s’ho dues vegades.

També n’hi ha que m’etziben que han crescut per força. Són les que actuen de falsa presentació. Aquestes no saben gaire què explicar-me, només em diuen que se senten insegures i ridícules, com si contribuïssin a usurpar la identitat d’algú.

Però hi ha barbes que em somriuen i em fan l’ullet mentre em murmuren alguna cosa. I com que no puc sentir bé què em diuen, he d’apropar-m’hi perquè si no el misteri que les envolta m’acabaria devorant. Un cop m’hi apropo són encantadores, no són vergonyoses, tampoc tenen prejudicis i el seu fons és súper divertit. Són barbes tan flonges i dolces que, quan les tinc davant, només puc pensar en saltar-hi dins per quedar-m’hi a viure.

N’hi ha que em criden. Són les barbes robustes, o espesses, o quadrades, o allargades, o irregulars, o ben cuidades, però em criden i m’obliguen a fer-me empassar el seu discurs només per despistar-me d’una mirada fràgil i dessolada. Per això hi són les barbes cridaneres: perquè no pugui veure que, una mica més amunt, hi habiten els ulls tristos.

Després hi ha les barbes que no em parlen. Aquestes tot el dia fan silenci perquè s’han ben perdut. Són les que identifico de seguida perquè, a banda de caminar mudes, serveixen per tapar mitja cara, em rasquen si els faig dos petons i es limiten a créixer a remolc de la moda. Les barbes silencioses mai m’han contestat cap pregunta; no saben per què hi són, quant duraran o cap on van.

I per últim hi ha la teva: la fora-comú, l’excepció, la de ficció, la irreal, la anormal. La que m’hi faria mal. La barba que, de tant que em parla, se m’ha endut la resta de paraules.

L’Òscar fa fotos i jo me’n meravello.

Deu fer cosa de tres anys que ens vam conèixer, quan ell obria la biblioteca i jo hi entrava. Des de llavors una mena de trena ens ha anat entrellaçant les vides; que si jo li demano un llibre i ell em proposa fer un conta-contes a la biblio, que si formem part d’un club de lectura, que si em cuida la iaia a les classes de memòria, que si jo vaig a veure una expo de les seves fotos, que si ell em ve a veure als meus recitals. Des d’aquell dia a la biblioteca, jo li demano com està i ell em pregunta si necessito alguna cosa.

Avui un virus que tomba pel carrer ens confina –ell a casa seva i jo a la meva– mentre fem el que més ens agrada: ell es tria les fotografies més especials i jo me’n meravello per poder-ne dir coses.

Totes les fotos triades m’han arribat al correu. Mentre mirava les fotografies i les anava passant, m’aturava més estona en aquelles que em parlaven. N’hi havia unes quantes així, però aquesta ha sigut massa perquè, a més de parlar-me i transportar-me en el temps, m’ha fet bufar des de l’altra banda de la pantalla.

De petita li deia àngel. Sempre que veia la flor àngel l’havia d’arrencar, i després la bufava ben fort perquè jo mateixa em deia que si no feia volar tot aquell cotó fluix, el desig no se’m compliria. M’encantava fer el ritual que em permetia demanar desitjos més enllà del pastís amb espelmes del meu aniversari.

Després de contemplar la flor àngel de l’Òscar, l’he bufada. No sé si fan el mateix efecte vistes i bufades així perquè, esclar, la flor natural ja no existeix i a aquesta altra no li pots treure tot el cotó fluix de sobre. De totes maneres ho he fet. Primer m’he dit: “per si de cas”. Després he demanat el desig, he bufat cap a la pantalla i finalment he deixat anar, com he fet sempre que m’he topat amb una flor àngel.

Fotografia: Òscar Méndez.

La finestra.

Primer vaig crear el grup, vaig afegir el títol i vaig buscar els contactes. Després vaig agregar-les i els vaig dir: “nenes he creat aquest grup per escriure’m”. Finalment vaig expulsar-les. Des d’aquell dia al grup només hi soc jo amb mi mateixa.

Fins ara això de tenir un grup sola era com una mena de secret perquè em feia vergonya. Tot em va venir quan una vegada vaig intentar explicar-ho i em van deixar anar alguna cosa com: “I què et dius? Hola com estàs? Doncs mira, avui molt bé!, hahahaha”. Jo pensava, “sí, més o menys és això”, però no vaig dir res perquè em sentia fora de lloc; semblava que estigués fent una cosa ben boja, com si en aquell moment jo fos l’única persona del món que es parlava amb ella mateixa.

I em va fer vergonya explicar-ho més.

Però abans que m’empentessin aquest judici jo ja feia dies que m’escrivia. Un dia, estant de festa, vaig necessitar parlar-me com fos. Eren les tres o les quatre de la matinada, i havia de transcriure les coses que veia, les coses que sentia davant d’un escenari, sota una carpa, en una illa de rambla plena de gent on jo hi era al mig. Feia temps que no em sentia tan viva. Així que vaig fer córrer la cremallera del bolso, vaig furgar-hi a les palpentes fins que vaig treure’l. La vida de fons era negra mentre la pantalla del mòbil s’il·luminava als meus dits.

“Qui ho ha de saber que m’escric a mi mateixa?”, vaig començar per aquí. Així que potser la vergonya ja m’hi era d’abans i, amb els riures d’algú altre sobre el meu grup solitari, va acabar de fer-se’m gran. “Qui ho ha de saber que m’escric a mi mateixa?”. Ara que dic això, em noto les galtes enceses.

Però continuo per no anar-me en contra.

Al mòbil hi tinc una finestra que em fa de mirall. La vaig obrir fa un temps per poder estar a prop meu, així que l’aprofito i m’hi planto davant quan vull parlar-me. Si vaig amb tren i no tinc una llibreta, si soc comprant i no duc cap boli, si soc al cine –i ja és fosc– i veig clar allò que vull explicar-me, doncs obro la finestra.

A vegades a la finestra també hi escric tot allò que no et dic a la teva finestra. “Sort que em tinc a l’altra banda”, penso.

Així que l’obro quan em dona la gana, i dic el que em dona la gana, de la manera que em dona la gana; com faig a les pàgines blanques de les meves llibretes, davant del mar, igual que visc dins d’un poema.

Com acabo de fer aquí, amb les galtes vermelles.

“Les persones van i venen”.

Després de mitja vida coneixent-te,

un dia no et vaig reconèixer:

“les persones van i venen”.

Les persones van i venen,

van i venen,

van i venen.

Només m’ho vas dir

una vegada,

però m’ha quedat

tatuat

amb tinta invisible

per tot arreu de mi.

Ara el que vull

és esborrar-me

la frase

perquè el cos

em fa mal de lletres

i no les sap escopir.

Després de mitja vida coneixent-te

encara no sabia

que vius la vida

com un partit de ping-pong.

Que tu ets

la pilota volàtil

plena d’aire

que no sap on caure.

Que canvies de bàndol

segons el temps.

Porto al cos les teves paraules

que penso fer fora

aquí dins.

Aquí,

dins el poema,

tot m’és diferent:

“les persones venen i es queden”.

Elles sempre es queden

per ensenyar-nos el que no volem.

“Les boges ja no podem embogir”.

M’ho diu una escriptorassa quan li pregunto si em tornaré boja escrivint des d’una protagonista que he partit per la meitat i ja es diu de dues maneres. Doncs jo que em pensava que embogiria escrivint aquesta mena de ficció, es veu que no. Es veu que per una escriptora, que porta una pila d’anys publicant ficció com a xurros, ja ho soc, de boja.

Doncs quin descans. Quin descans si la bogeria és això que estic sentint.

Penso en ella i penso en mi, i penso que totes dues:

  • Ens enamorem sense importar-nos el risc que això pot tenir. Ens fotem una mà d’hòsties que ens fan flipar de debò, però nosaltres hi tornem perquè el que volem és enamorar-nos (de tot).
  • No pitgem gaire el fre.
  • Ens fixem en coses com la manera de caminar d’una persona, com els rínxols d’una persona, com l’olor d’una persona, i ho escrivim.
  • Escrivim tot allò que no podem no-escriure: avortaments-vida, escriptura-viva, imbècils que ens trobem pel camí-vida, entre d’altres temes de la vida.
  • No ens cansem de parlar de la vida.
  • Pensem en fer coses rares i úniques, com viure dins de l’escuma del cafè amb llet o escriure una carta a un tio que està més boig que totes dues juntes per dir-li que: “olé i olé els seus collons de boig”.  
  • Creem personatges per inflar-los dels nostres problemes i treure’ns-els de sobre.
  • Ens escrivim per dins de tant com ens excavem.
  • Confiem en tot el que ens corre per fora. En tot, tot i tot: estrelles, números i el que vingui!
  • Ens comprem llibretes per acabar escrivint a l’ordinador.  
  • Ens escrivim missatges com: “Soc escriptora i brillo”, en un post-it en forma de cor i ens l’enganxem a l’agenda.
  • Som fanàtiques de les iaies, de totes les iaies del món.

Les boges ens despullem públicament i anem de bracet amb les coses fortes que té la vida.

Com ho és aquesta que acabo d’escriure.

Bloqueig.

Avui no he escrit. Avui no he escrit. Avui no he escrit. Avui no he escrit. Hi ha teories que diuen que per poder seguir escrivint, en cas que et trobis encallada, has de repetir la frase que tens fins que arriba un moment que et comencen a sortir les paraules que et treuen de la situació de bloqueig. Avui no he escrit. Avui no he escrit. Avui no he escrit. Alguns mètodes d’escriptura asseguren que amb la repetició de la frase venen més frases a raig, i això és perquè no sé què fa el cervell que s’indigna, o s’avorreix, o jo què sé què fa que acabava anant cap a un altre lloc. Així que ho provo, i em dic: “Va, comença”. Avui no he escrit. Avui no he escrit. Avui no he escrit. Però què va, no passo d’aquí. El meu cap no es deu cansar perquè escric: “Avui no he escrit”, però no continuo. No crec que hi hagi cap mètode que em funcioni al 100% perquè això d’escriure cada dia, no ho faig, és massa bèstia. Però qui és capaç de fer-ho? I de fer-ho bé, eh? Escriure cada dia, i escriure bé. Doncs això, que avui no he escrit. Però res. I no serà que no faci anar al cap, o que no visqui, o que no tingui coses per dir. No grans coses, no. Coses que li passen a tothom, com quedar avui mateix amb ella per esmorzar un croissant d’aquells que em tornen boja mentre parlem de dones en general, però haver-ho d’aplaçar perquè les dones de la meva vida em necessiten. I llavors començo a pensar en el meu triangle de dones, i de seguida veig com d’aquí al 8 de març tot se m’escriurà sol perquè de triangles de dones en soc una experta. Avui no he escrit, d’acord, però demà ja no tindré excusa.

(Escrit a raig).

El fang.

És la una de la nit i no puc deixar de pensar amb el fang. De seguida busco una foto a internet per posar imatge al que vull dir. Teclejo “lodo”, –com m’agrada aquesta paraula– i trobo una noia plena de fang, però crec que ben bé podria ser la “jo” d’ara.

“Lodo”.

No puc deixar de pensar amb el fang. Potser perquè últimament n’he parlat molt amb el Roger-escriptor, però és que la imatge em ve amb força. I perquè la veritat és que ja en vaig plena.

Amb el Roger-escriptor vam arribar a la conclusió que l’escriptura és fang. Dèiem, a tu també et passa? Sí, sí, primer de tot hi ha com una imatge d’un lloc, o un personatge, o una situació. Primer de tot hi ha una cosa molt forta que et punxa contínuament cap, cor i estómac durant dies, que es poden tornar setmanes, o mesos. I després ve la decisió: escriure aquesta cosa molt forta que et punxa cap, cor i estómac. Més que res per les punxes. Que s’han de treure. És que no es pot viure amb aquestes punxes tan bèsties sobre el cos. A més, arriben de cop i et nusen els intestins, i quan ja estàs ben recargolada sents, nyec-nyec-nyec, cada dos per tres les fiblades penetrant-te més enllà dels intestins, fins que tot queda aturat i la respiració ja no sap què fer. I tu, les punxes, les punxes. S’han de treure les punxes perquè si no vas contra la vida.

I és aquí quan agafes el paper. I un cop vas llençant les paraules al paper, també hi vas llençant les punxes.

Doncs amb el Roger-escriptor dèiem sí, sí. Sí que després de la imatge del lloc, o del personatge, o de la situació, venen les punxes. I després ve la decisió de treure les punxes agafant el paper. I és aquí quan arriba el fang.

A tu també et passa?

Sí, sí. El fang és tot el que tens i vas apuntant a la llibreta: les coses que mica en mica vas donant forma. Com un personatge que ja té nom i està davant d’una porta. La porta està tancada i el personatge la vol obrir, però no pot perquè hi ha un monstre davant que la tapona.

I per què la tapona? Em pregunta el Roger-escriptor. Perquè no vol que el personatge hi entri. Per què? Fa ell. Perquè en realitat el monstre no és tan dolent com sembla i el protegeix del que hi ha dins la maleïda porta. I el Roger-escriptor, i què hi ha? Doncs unes escales que baixen cap al soterrani. I després? La resposta em costa, però dic, una altra porta. I ell, i què hi ha en aquesta altra porta? I jo, doncs no ho sé. I aquí ell, clar que no ho pots saber perquè encara no li has donat forma, encara no ho has escrit. Ara tens “el fang”.

L’escriptura és el fang, i és la forma que li dones al fang.

O potser l’escriptura ja apareix abans, vull dir quan arriba la imatge del lloc, o el personatge, o la situació. Potser és aquí on comença l’escriptura. I tu llavors agafes el paper i escrius. Escrius tot el que ve –que és el fang–, i després arriba la resta: els noms dels personatges, les escenes i els problemes dels personatges. Després arriben les formes del fang.

L’escriptura és el fang, i és la forma que li dones al fang. El mateix passa amb la vida.

Ara mateix estic quieta al camí enfangat. Ja fa trenta anys que hi camino, però mai l’havia vist com ara. No és que faci un dia especial o que hagi conegut algú que em trenqui els esquemes, és que ara escric. I com que llenço les punxes sobre el paper, veig que al camí se m’hi han obert direccions per tots costats. Però ara m’agenollo i m’inclino per ensumar el fang, i ho faig perquè el sento més a prop que mai. De seguida obro la mà dreta per acaronar el terra moll, i just quan sento la fredor i la suavitat del fang a la pell, ho veig clar. M’afanyo perquè tinc pressa. Així que començo a gratar amb les dues mans frenèticament. Les ungles arranades treuen amb molta facilitat la terra pastosa. Vull fer un forat que sigui tan alt i ample com ho soc jo, un orifici on els peus se m’hi puguin clavar bé: el forat dins el camí enfangat. Hi entro sencera i sento la humitat als peus descalços. Les parets laterals del nou espai em freguen els braços, que m’han quedat marrons de seguida, mentre jo acabo repenjant l’esquena a la paret que tinc darrere. També dec portar el dors sencer de color xocolata, així que acabo de fer la resta. Amb les mans m’empastifo cames, panxa, pits, coll i cara, i noto com ara tot m’és olor de mullat i calma. Sí: aquí sota hi ha l’autèntica calma.

Tot i així no espero més, i des de sota començo a excavar en horitzontal. De mica en mica vaig foradant el fang per continuar. I, empastifada de marró xocolata, m’adono que he descobert una altra visibilitat que mai hauria trobat si no hagués fet el forat. Avanço en posició peix mentre vaig donant forma a tot el fang que tinc al meu voltant. Faig formes amb el fang de la meva vida des d’aquí dins. Des de sota de tot.

A tu també et passa?

Crea tu página web en WordPress.com
Empieza ahora